Un cafè amb Mònica Miró

L’essència és allò per què una cosa és el que és. Qui millor que l’escriptora i professora Mònica Miró per obrir les portes dels sentits a Roma? El divendres 20 d’abril i el dimecres 2 de maig va presentar la seva darrera obra Essències romanes: aigua, vi i perfum en el món antic a la nostra seu. Llicenciada en Filologia Llatina i en Filologia Francesa, a més de màster en Història de les Religions, ha treballat com a professora en centres universitaris com la Universitat de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Oberta de Catalunya. Actualment és professora d’escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i imparteix l’assignatura de Llengua i Literatura Llatines a Arqueonet. Vam tenir la sort de xerrar una mica amb ella per conèixer en profunditat qui és Mònica Miró i alguns detalls a propòsit del seu últim llibre.

De portes enfora ets una escriptora i professora que estima la seva professió i ho transmet en cada paraula. Per quin motiu et vas decantar per fer lletres? Quina és la teva motivació com a escriptora?

El meu problema ha estat sempre triar. Quan he hagut d’escollir he tingut molts problemes perquè m’agrada tot. De joveneta vaig haver d’optar entre ciències o lletres i va ser tot un drama. Al final m’ho vaig jugar a cara o creu i aquí estic, molt contenta del que l’atzar va voler per a mi. Sempre m’he decantat cap al coneixement que no té una aplicació pràctica immediata, que es posa en discussió des del punt de vista del que el mercat vol. Hi ha, tanmateix, tot un sector de públic que encara aposta per la cultura i el coneixement; m’interessa arribar a com més gent, millor, difondre el món clàssic a un públic ampli i Arqueonet és un bon exemple de que és possible fer-ho. Vull establir ponts entre el passat i l’actualitat, vet-ho aquí.

Penso que soc més professora que escriptora. M’agrada la docència i m’ho passo molt bé fent classes, però també és veritat que en estar cada dia més en contacte amb projectes literaris m’he vist en la necessitat d’escriure. Aquest fou un dels motius pels quals vaig deixar la UOC després de més de vint anys de ser-hi. L’ensenyament virtual requereix moltíssima dedicació en temps i vaig decidir centrar-me en l’escriptura creativa alhora que tractava d’introduir de mica en mica les clàssiques en l’oferta de cursos de l’Escola d’Escriptura.

Respecte al teu últim llibre Essències romanes: aigua, vi i perfum en el món antic, com va sorgir la idea? Què és el que ens trobarem a les seves pàgines?

Quan vaig conferir l’antologia Perenniaun recull d’epitafis poètics llatins en edició bilingüe, la vaig muntar ben bé com si fos un llibre de poesia moderna, sense tractar els textos en tant que relíquies arqueològiques, mirant d’oferir simplement als lectors una obra sobre la vida i la mort que els semblés bella i emocionant. La meva sorpresa va ser que en només quatre mesos s’havia venut tot i començàvem una segona edició. Això significa, probablement, que els clàssics tampoc no estan tan caducats com de vegades es diu. D’aquesta línia consistent a acostar l’antiguitat al públic actual surt també la meva darrera obra. Més que un llibre acadèmic són unes mirades personals sobre l’aigua, el vi i el perfum en el món antic però allunyant-me de la seva materialitat estricta. Volia parlar d’aquests productes com essències de tipus simbòlic, religiós, mític o connotatiu. Relacionar-ho tot plegat amb una manera de viure dels romans en un moment concret de contacte amb l’hel·lenisme, amb una manera de fer en època tardorepublicana en què es deixa progressivament de pensar en clau col·lectiva per fer-ho com a individus. En definitiva, es tracta d’un llibre molt personal. Un diàleg amb l’antiguitat per veure fins a quin punt moltes de les nostres maneres de fer i de ser són deutores d’aquestes transformacions que es van produir en el món romà. El llibre ofereix una imatge de Roma molt diferent de la que veiem a les pel·lícules. Hi trobareu textos que emocionen pel seu sentiment, per la seva concepció religiosa, per la seva vivència especial en relació amb aquestes matèries tan elementals i alhora tan indispensables.

monica miro 2
Mònica Miró i l’editora i escriptora Maite Muns de L’Art de la Memòria Edicions

Tenint en compte que vols establir un enllaç entre el passat i el present, per quin motiu et vas decantar per aquest títol? Com vas arribar a aquesta idea de tractar el tema de les essències?

Vaig posar aquest títol perquè de vegades parlem de la quinta essència, allò que fa que una cosa sigui el que és, l’extracte més pur d’una substància. Volia un discurs sobre el deixondiment dels sentits en l’home romà, sobre l’aspecte essencial que és l’espai de la intimitat, demostrar que el tarannà que domina un poble no necessàriament ha de ser el que vol aquest poble. Arriba un moment en el qual els romans volen fer una cosa diferent, ser els protagonistes de la seva pròpia vida, cadascú de la seva. Hi ha cada vegada més una sensibilitat, que de fet és el que m’agradava estudiar. En definitiva, analitzo la Roma antiga des del punt de vista sensorial triant les parts que més relació tenen amb l’univers simbòlic, la religiositat, el món mític o el món transcendent. No és estrany, fet i fet, que tots els capítols del llibre s’emparin sota la rúbrica general d’essències romanes. M’agrada que es vegi que els clàssics estan molt vius, que el seu llegat encara és present avui dia sense que s’hagi modificat pràcticament en res. Heus aquí un diàleg entre els antics i els moderns que es resol dins nostre.

Vaig arribar a aquesta idea a força de llegir. Veus passatges com el descrit per Virgili sobre Eneas quan arriba a Cartago i contempla les portes del temple de Juno en què hi ha gravades imatges de la Guerra de Troia que ell mateix ha viscut. L’heroi s’emociona perquè reconeix aquelles persones que ha perdut i s’adona que ja ha passat a la història, que ha deixat de ser un home per esdevenir un personatge. Per tant, l’art romà, les fonts literàries i els testimonis de la cultura material m’oferien arguments per desplegar una reflexió sobre la sensibilitat d’aquesta civilització i m’adonava que era bonic insistir-hi, en comptes d’oferir la sempiterna imatge bel·licosa i pragmàtica d’aquests avantpassats nostres. A partir de les fonts i no a partir de gaires estudis moderns, vaig construir el meu propi discurs d’allò que veia en els textos. Els sentits, la intimitat, la sensibilitat apareixen arreu. Si, tal com recull el diccionari, l’essència és allò per què una cosa és, Roma també era això: una ànima de gaudi, una ànima sofrent. Volia obrir una via per reivindicar tot el que existeix més enllà del materialisme i de l’oportunisme. Es tracta d’un discurs més humà que se centra en allò que l’home sent, no en allò que l’home fa o que l’home diu. Com afirmava Antoine de Saint-Exupéry, «l’essencial és invisible als ulls». Qualsevol àmbit de la història de Roma està condicionat, a partir de la crisi de la fi de la República, per la descoberta del jo. És un discurs lligat on la bellesa interessa perquè va ocupant un lloc central.

Ja no parlem d’una escriptora principiant. Després de tants anys lligada a l’escriptura, quines són les teves sensacions després de publicar la teva darrera obra? Quines raons ens donaries per llegir el teu llibre?

Estic contenta perquè penso que es tracta d’un llibre amb un enfocament que depassa el que és acadèmic. És un llibre que fa il·lusió de llegir amb la seva voluntat literària, que permet veure un món que viu en intimitat amb la natura. No és un discurs unívoc sinó que cada capítol obre nous camins, com si es tractés d’una història independent però amb punts en comú des d’un esguard sensitiu. Per això l’obra es pot llegir per capítols independents o com un tot. I fins i tot permet de ser recorreguda diacrònicament des dels orígens mateixos de Roma, amb el déu Tíber i les seves aigües sagrades protegint els bessons Ròmul i Rem, fins a la prohibició de l’ús dels perfums en els primers moments del cristianisme i l’antiguitat tardana. Un recorregut històric, per tant, des dels orígens mítics de l’urbs per excel·lència fins als canvis que comportarà la instauració del cristianisme.

Descobrirem una Roma diferent d’aquella que sol aparèixer en els llibres. Més sensible i més propera al que pensem, diem, fem i som. Un assaig que intenta fer fàcil allò que és complex. Una forma de llegir i passar-s’ho bé amb tastets de bona literatura però sempre sota la màxima horaciana de docere et delectare, és a dir, ensenyar, educar i donar a conèixer el que m’interessa a mi i el que pot plaure també als altres, i fer-ho, tot plegat, d’una manera amena.

Com hem vist, portes una bona part de la teva vida treballant com a escriptora i professora. Són dues disciplines compatibles? Què és el que t’aporta l’escriptura?

Crec que són disciplines compatibles però que m’han dut a allunyar-me cada vegada més de l’àmbit universitari. Tinc clar que no deixaré de ser mai professora, perquè m’agrada molt la docència, però al mateix temps tinc la necessitat d’escriure, d’expressar-me, per arribar a la gent i manifestar el que sento. La literatura m’acompanya, em serveix de referent, també en la vida personal. M’agrada molt com escriu Mercè Rodoreda o com tracta la cultura clàssica Mary Beard, i per a mi és una autèntica lliçó l’obra de Nuccio Ordine, i molt especialment el seu manifest sobre la utilitat d’allò que es considera inútil. Vivim un sol cop: fer les coses tan sols per profit sense deixar-te portar pel que t’entusiasma és, em sembla, una manera trista i pobra de malbaratar la vida.

Que no se’m titlli, si us plau, de petulant si afirmo que estic molt contenta d’haver arribat a ser el que soc. Vas fent coses a la vida i, si el que et mou és el que t’agrada, arribaràs a ser el que tu realment ets. Descobreixes la part més intima i més essencial de tu mateixa. M’agrada comunicar-me amb la gent i fer estimar el que jo estimo, com també tinc tendència per una curiositat innata a estimar el que estimen els altres. Amb el llibre Perennia vaig arribar a l’essència, a la humanitat, a l’art d’uns textos epigràfics que en altre temps havia contemplat tan sols des de la materialitat més absoluta. Me’ls vaig fer meus, els vaig fer entrar a la meva vida. Ara m’ha passat el mateix amb els capítols d’Essències romanes. Com deia Katherine Mansfield, la feina potser no és el més important a la vida, però al final et passes la vida fent feina. Per això ja fa temps que vaig decidir que, fes el que fes, triés el que triés, calia que m’agradés, que m’omplís d’entusiasme, que tingués sentit per a mi.

monica miro 1
Mònica Miró signant el seu últim llibre a la nostra seu
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: