Un cafè amb Francesc Bailón

Si parlem de l’Àrtic, parlem de l’antropòleg Francesc Bailón. Professor per vocació, amant de l’escriptura, guia de viatges i un dels tres experts més importants en cultura Inuit. Hem tingut la sort de compartir una estona amb ell per conèixer la seva professió i l’amor que professa per les cultures de les regions àrtiques. Un camí no exempt de dificultats que li va permetre complir el seu somni. Avui en dia és un consumat antropòleg del qual podem gaudir a Arqueonet. Del 2 al 16 de setembre guiarà als nostres viatgers per les gèlides terres de l’est de Groenlàndia.

Per començar, qui és Francesc Bailón i com va sorgir aquest interès per l’Àrtic?

Em considero una persona humil, treballadora i honesta, una barreja de Richard Burton, Indiana Jones i Roald Amundsen, qui ja em fascinava des de petit. Sempre m’ha agradat veure les diferencies entre els pobles, intentant entendre com s’adapten al seu ecosistema i medi,i estudiar antropologia era l’única forma d’apropar-me al meu somni. Tot això fa que avui no només em dediqui a donar classes, sino que també faig de guia de viatges, escric llibres i, de mica en mica, van sorgint projectes. Tot i que, en realitat, va ser el 1997 quan tot va canviar. Em va tocar fer el Servei de Prestació Social Substitutòria al Museu Etnològic de Barcelona, on ja col·laborava, i va arribar a les meves mans un llibre que parlava sobre com els Inuits solucionaven els seus problemes, excepte l’assassinat, cantant cançons i poemes. A partir d’aquí vaig començar a informar-me sobre els Inuit i a realizar les primeres expedicions a l’Àrtic l’any 2002, concretament a Groenlàndia, on em vaig adonar de que volia començar a escriure les meves memòries àrtiques.

Els Inuits solucionaven els seus problemes, excepte l’assassinat, cantant cançons i poemes.

Segur que no va ser un camí de roses, amb quines dificultats et vas trobar?

Al principi només dormia 2-3 hores. Als matins treballava en una empresa i a les tardes dedicava el temps a estudiar el poble Inuit o a fer xerrades sobre la seva cultura. Inclús consumia  les vacances fent viatges a Groenlàndia. Al final em vaig convertir en tot un especialista. Però, el 2009 em vaig trencar el menisc i els lligaments, i durant l’any de recuperació vaig tenir temps per reflexionar sobre la meva vida. Vaig decidir plegar de la meva empresa i dedicar-me al que més m’agradava, a la docència. Després va ser com una bola que es va fent cada vegada més gran, fins al punt de què, en l’actualitat, sóc considerat un dels tres antropòlegs més importants sobre cultura Inuit. Cal tenir en compte que, al principi, em pagava els viatges de la meva butxaca. A l’expedició del 2004 a Groenlàndia em vaig gastar tots els meus estalvis i pensava que no hi tornaria mai més, però l’any 2006 em va sorgir l’oportunitat de treballar amb una agència. És una lluita constant. Vaig canviar la comoditat a la meva empresa, on no tenia preocupacions i tenia un salari molt més alt, per aconseguir fer el que m’agrada. No me’n penedeixo de res.

Ets docent, antropòleg, viatger, explorador, Product Manager, escriptor i un gran amant de les aventures extremes, com compagines tot això amb la família? Quant de temps li dediques a cada projecte?

El més complicat no és anar a l’Àrtic, portar grups o donar classes, el més complicat és compaginar-ho amb la família. Les gestions les has de fer en el dia a dia sense pensar a llarg termini. També cal separar molt bé les hores de feina amb les hores d’estar amb la família, bàsicament perquè no tinc horari. Intento no treballar a partir de les 9 de la nit, aixecar-me ben d’hora i, sobretot, evitar al màxim possible treballar els caps de setmana. Es tracta de crear la teva pròpia rutina. Quant de temps li dedico a cada projecte? És difícil saber-lo. A vegades li dedico dies sencers o només unes hores a la setmana. Per exemple, com a Product Manager ho faig tot, des de planificar el viatge, posar-lo a la venta, fer de guia i, fins i tot, quan s’acaba. És la política que tenim nosaltres a l’agència, cadascú s’encarrega de la seva part.

Ramon Muntané
Francesc Bailón donant una xerrada sobre els Inuit – Foto: Ramon Muntané

Com a gran coneixedor de l’Àrtic, quin ha estat el viatge que més t’ha marcat i fins a quin punt coneixes aquesta regió?

He estat a Groenlàndia, a Canada, a Islàndia, a Escandinàvia i a Sibèria; però sempre hi ha un viatge que et marca, o dos. El primer va ser l’any 2004 al nord-oest de Groenlàndia. Vaig anar amb una mà al davant i l’altra al darrere, a més de no tenir quasi res d’informació. Aquest viatge em va obrir un món que es repetiria en els anys següents. L’any 2015 vaig viatjar a Sibèria per conèixer al poble Nenet. Es tracta d’un grup nòmada que viu en unes condicions extremes, coneix els avenços tecnològics però han renunciat a ells voluntàriament. Cal tenir en compte que l’Àrtic és una extensió enorme amb un ecosistema i àmbit geogràfic completament diferent. Podríem dir que els grups ètnics d’aquesta regió es poden dividir entre els que són caçadors-recol·lectors, com els Inuit, i els que són ramaders, com els Nenets. Hi ha una organització internacional, Circumpolar Council, que representa a tots els Inuit, un dels últims bufs d’humanitat del planeta. L’ésser humà en el seu estat més pur, lluny de l’egoisme.

Ja fa uns quants anys que fas expedicions, com és la teva relació amb els Inuit? Ens podries explicar alguna anècdota?

Hi ha un acudit que corre per Groenlàndia que diu “de què està formada una família Inuit? Un pare, una mare, dos fills i un antropòleg”. Amb aquest to, als antropòlegs ja ens tenen considerats despectivament, bàsicament perquè l’home blanc ha fet molt mal. Però, en línies generals, són hospitalaris, com a qualsevol altre poble. El més important és que se sentin respectats per la persona que els visita, sinó malament. Sí que és cert que poden ser relativament reticents, però una vegada que agafen confiança el to és molt diferent. Jo he passat de ser un complet desconegut a formar part de la seva família, fins al punt de posar-me un nom, Palante. La primera vegada que vaig anar en trineu de gossos amb ells em va venir al cap la frase “Iepa iepa, pa’ lante pa’ lante” i els hi va agradar. Respecte a la comunicació, vaig aprenent a poc a poc. No puc tenir una conversa filosòfica amb ells però sí que em puc defensar en groenlandès, amb algun dialecte, llenguatge de signes o en angles, encara que molt pocs ho parlen bé. Una de les anècdotes que sempre tinc el plaer d’explicar em va passar amb Justus, de Kulusuk, Groenlàndia, i un dels meus millors amics. La seva dona estava embarassada i em va demanar que estigués present a la prova per veure si seria nen o nena. Em va fer molta il·lusió. La prova va dir que seria nena però quan va donar a llum va resultar ser un nen, llavors li vaig dir a justus, bromejant, que la prova estava caducada.

De què està formada una família Inuit? Un pare, una mare, dos fills i un antropòleg.

Abans ens has mencionat al poble dels Nenets, en què es distingeix d’altres pobles de l’Àrtic?

Es tracta d’un poble nòmada, pastors de rens que viuen a Sibèria, concretament a la península de Yamalia, que significa la fi del món en llengua nenet. Durant tot l’any estan al mig de la tundra i només s’apropen a les ciutats a final de març i principis d’abril, durant el festival del ren. Aquest festival reuneix a totes les tribus de la regió, on s’organitzen uns jocs olímpics i s’intercanvien o venen productes. Cal tenir en compte que viuen com fa dos mil anys. Només tenen tres coses procedents dels avanços tecnològics: un mòbil, perquè els nens estan obligats a anar a l’escola entre els 6 i els 16 anys i, com són nòmades, els pares han d’estar localitzables, un generador per carregar el mòbil i una moto de neu, necessària per anar a buscar als fills, ja que molts s’escapen de l’escola perquè enyoren als seus pares i es perden a la tundra. El mòbil i el generador, normalment, són regals del govern rus, però la moto de neu l’aconsegueixen guanyant algun dels jocs al festival del ren. En l’actualitat, no hi ha cap relació entre el govern rus i el poble Nenet. Un dels problemes més greus és que la província de Yamalia concentra el 25% de les reserves de gas a la terra i el 80% de les reserves de tota Rússia. Estan fent prospeccions justament en els punts de migració d’aquest poble, el que provoca que no hi hagi gaires esperances de futur per ells.

Francesc Bailón 1
Francesc Bailón acompanyat d’un gos de trineu en una de les seves expedicions a Groenlàndia

La tela feina amb els Inuit és inqüestionable. Fa uns anys vas col·laborar en el documental La sonrisa del Sol a les Illes Canàries i vas treballar a la gran pantalla com a assessor en cultura Inuit, com van ser aquestes experiències?

En el cas del documental, una productora va contactar amb mi per promocionar les Illes Canàries. Volien a persones que habitessin en condicions extremes per a portar-les cap a les illes per passar una setmana. En principi només es tractava d’un anunci, però era una oportunitat única per fer un documental, podíem treure una història molt maca. Els Inuit estaven encantats de fer aquest viatge i van acceptar amb entusiasme. Ja durant la primera escena es veu com noten el canvi de temperatura, però és un poble que s’adapta molt bé. En el cas de la pel·lícula Nadie quiere la noche d’Isabel Coixet, em van contractar com a assessor en cultura Inuit. Dos anys de rodatge amb un equip brutal de professionals, on vaig gaudir d’aquesta experiència cada segon. No és habitual que truquin a un antropòleg per assessorar a una pel·lícula, espero haver obert portes a altres companys de professió. El més maco és que sempre han valorat i han tingut en compte la meva feina. A més a més, gràcies a haver col·laborat en aquesta pel·lícula, l’any passat vaig treballar com a actor a la pel·lícula Desgel amb Leticia Dolera. Feia el meu paper: guia, professor, explorador, escriptor i viatger.

Com és treballar de professor acompanyant i perquè recomanaries viatjar amb tu?

No només faig de professor acompanyant, a la vegada sóc guia, professor i Product Manager, tot concentrat en una sola persona. Són 24 h amb els viatgers i no tens temps per descansar però és molt gratificant. M’atreviria a dir que el 90% de la gent que s’apunta als viatges que organitzem ho fa per mi, però el que fa que una persona decideixi és el destí. A partir d’aquí, mires quines possibilitats hi ha per arribar-hi, els dies i els professors. També cal tenir en compte que per molt bo que sigui el lloc, si el grup és dolent et pot amargar el viatge. Perquè recomanaria viatjar amb mi? Primerament, perquè em considero un gran coneixedor de Groenlàndia, del país i de la seva gent; en segon lloc, per la passió i l’entusiasme que transmeto en les meves explicacions i, en tercer lloc, perquè considero que amb la gent tinc molta mà esquerra, sóc pacient, comprensible i m’adapto a qualsevol situació. Una persona que, en comptes de buscar un problema, busca una solució.

L’última vegada que vam parlar ens vas mencionar que estaves fent un curs de supervivència extrema, ens pots explicar com funciona? T’agradaria portar grups de viatgers per altres ambients?

És un curs per guiar grups en ambients agrestes i et preparen per a tot el que implica guiar en aquestes circumstàncies. Et porten al teu límit, això fa que acabi sent molt dur. No només és l’aprenentatge de tots els coneixements que adquireixes, sinó el fet que et permet conèixer a tu mateix. Una de les coses que més em va sorprendre és que no suporto la calor, em mata, i vaig fer la part del bloc àrid a Doñana. Quan em vaig adonar que podia guiar grups en el desert, malgrat les condicions, la satisfacció va ser enorme. Està clar que m’agradaria portar grups a altres ambients i conèixer cultures diferents. Per exemple, les cultures que més m’agraden són les precolombines. Vaig fer dues carreres, Antropologia Cultural i Història d’Amèrica, però a l’hora d’escollir la llicenciatura vaig escollir la primera, encara que els meus primers viatges van ser a Mèxic, Guatemala i el Perú. Realment em fascinen i aquest curs ja he començat a fer xerrades sobre cultures precolombines molt desconegudes però igualment emocionants.

Ja per acabar, què t’hagués agradat ser en comptes d’antropòleg? No val dir arqueòleg…

Sóc un apassionat de l’esport i sempre tindré l’espineta clavada de no haver-me convertit en jugador professional de Waterpolo. Ho vaig haver de deixar perquè en aquella època no era professional i s’hi havien d’assumir molts diners. Alguns dels meus companys van acabar guanyant els Jocs Olímpics i m’hauria agradat haver continuat.

Jordi Pons
Francesc Bailón amb un grup de viatgers per les costes de Groenlàndia – Foto: Jordi Pons
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: