Des de l’inici de l’invent de la fotografia que aquesta s’ha vinculat tant al món de l’art com de les ciències. La medicina, la botànica, l’antropologia… van adonar-se de seguida dels avantatges que la imatge capturada per una càmera i fixada sobre un suport els oferia i, per descomptat, l’arqueologia va aprofitar ben aviat la utilitat que la fotografia proporcionava per a la documentació d’objectes i espais arqueològics.
Però, a més a més del valor descriptiu de les peces fotografiades o dels entorns, les mateixes fotografies es van convertir en un objecte significatiu per si mateix on podem veure els ambients de treball, les tècniques de camp i els interessos metodològics de les excavacions de l’època. Això a part, els fotògrafs també van prendre imatges evocatives del valor monumental de les antigues civilitzacions, de manera especial en el Proper Orient i molt concretament de les restes de l’Antic Egipte; d’aquesta manera, es van convertir en un objecte preuat pels visitants i promocional del «turisme cultural» del moment.
En aquesta història conflueixen diferents circumstàncies: per una part un ràpid desenvolupament de la tècnica fotogràfica amb l’invent del daguerreotip, primer, que possibilitava una fotografia com exemplar únic, i del calotip i del col·lodió, posteriorment, que permetien reproduir diverses còpies en positiu a partir d’un original negatiu; per altra part, el factor humà, on trobem els romàntics del segle XIX que, influïts per les lectures dels relats dels expedicionaris del segle anterior a Orient, van desenvolupar una passió per l’orientalisme que es reflecteix en les arts plàstiques i la literatura.
Aquestes fotografies, a jutjar per la temàtica retratada i la composició, semblen tenir la intenció de ressaltar l’exotisme, especialment als ulls del públic occidental, i connectar un món antic —històric— amb una realitat local autòctona i una presència forana colonial.
Una de les expedicions fotogràfiques més destacades a mitjan segle XIX fou la de Maxime du Camp, que va viatjar juntament amb el seu amic Gustave Flaubert i va reunir una col·lecció de prop de 200 calotips amb un ampli recull de monuments dels quals en va publicar una selecció a la seva obra Egypte, Nubie, Palestine et Syrie: dessins photographiques recueillis pendant les années 1849 et 1850. Aquesta publicació va popularitzar l’interès per l’orientalisme i va fomentar els viatges a Orient.
Aquesta tardor de 2018, a Arqueonet, tenim l’oportunitat de visitar una exposició de fotografies sobre l’Antic Egipte impressionades durant la segona meitat del segle xix. Són obres de destacats fotògrafs com Pascal Sébah (1823-1886), Félix Bonfils (1831-1885), els germans Zangaki i els germans Beato o Luigi Fiorillo (1847-1898).
Pascal Sébah va ser un reconegut fotògraf amb un estudi propi a l’antiga Constantinoble. A la segona meitat del segle XIX va aprofitar la demanda de postals com a records dels viatgers a l’Orient —especialment a Egipte— i va obrir un altre estudi fotogràfic a El Caire. La seva obra gràfica va servir per a il·lustrar textos sobre folklore turc, però també es reconegut per la seva col·laboració amb pintors com Osman Hamdi Bey (fundador del Museu Arqueològic d’Istanbul).
Félix Bonfils fou un fotògraf francès que va establir un estudi a Beirut i va reunir una important col·lecció fotogràfica àmpliament divulgada a través de diverses publicacions entre les quals destaquen: Architecture antique: Égypte, Grèce, Asie Mineure (1872), Souvenirs d’Orient (1877-1878) i Albums photographiques des monuments et des sites les plus célèbres de l’Orient (1878).
Podeu consultar part de l’obra de Pascal Sébah i de Félix Bonfils al web de l’INHA (Institut National d’Histoire de l’Art) de França.
C. i G. Zangaki eren dos germans d’origen grec reconeguts per les seves fotografies per a turistes, especialment a Egipte, i per la seva documentació gràfica de la construcció del Canal de Suez (en veurem un exemple a l’exposició d’Arqueonet). La seva obra fou realitzada entre 1860 i 1890, i són famoses les seves imatges costumistes i dels principals monuments egipcis coneguts aleshores.
Els germans Felice i Antonio Beato eren d’origen italià però nacionalitat britànica. Les seves fotografies sobre arquitectura d’Orient van servir com a documentació per l’egiptòleg Gaston Camille i són especialment reconegudes les imatges preses a Karnak i Luxor —de les quals també en podrem veure una mostra a l’exposició que gaudirem—. Els germans Beato van obrir un estudi a Calcuta i van arribar a la Xina on també van prendre imatges de gran interès. Felice Beato és considerat un dels pioners com a reporter de guerra pels seus reportatges sobre la Guerra de Crimea, revoltes a l’Índia o la Guerra de l’Opi.
Luigi Fiorillo, fotògraf italià, va treballar a Egipte, Palestina, Algèria i Eritrea, i l’any 1877 va participar en l’expedició de la Societat Geogràfica Italiana a l’Àfrica de l’Est. És conegut per les seves obres sobre monuments egipcis però també pels reportatges sobre els esdeveniments polítics i socials, inclosos els enfrontaments bèl·lics que li van tocar viure.
Les obres que podrem contemplar són còpies en paper pertanyents a la col·lecció de Joaquim Portabella realitzades amb la tècnica de l’albúmina, ideada per Louis Désiré Blanquart-Évrard, el mentor fotogràfic del mateix Maxime du Camp. Aquesta tècnica va ser divulgada l’any 1850 i es basa en afegir a un suport —en aquest cas paper— una capa d’albúmina procedent de clares d’ou amb sal que, a l’afegir-se nitrat de plata, es torna sensible a la llum. Com una activitat que acompanyarà a l’exposició, a la mateixa seu d’Arqueonet farem una demostració pràctica del positivat amb aquesta tècnica.
Albert Rubio.
Blog Arqueonet 
Deixa un comentari