Frédéric Chopin (Zelazowa-Wola, 1810 – París, 1849) és, sens dubte, un dels grans exponents del Romanticisme. Les seves innovacions com a intèrpret i compositor, van portar el piano al límit de les seves possibilitats tècniques i expressives, obrint noves perspectives sonores.
L’heroi musical de Polònia s’exilià a París per raons polítiques i artístiques, emportant-se un saquet amb terra de la seva pàtria, que es va col·locar a dins del seu taüt al cementiri Père-Lachaise. A la recta final de la seva malaltia, va demanar a la seva germana Ludwika que traguessin el cor del seu cos, per la seva tafofòbia o pànic de ser enterrat viu, com passava sovint en aquells temps. A més, Chopin volia que la seva part més noble fos transportada a la seva estimada Varsòvia, on és venerat cada any per admiradors que peregrinen fins a l’església de la Santa Creu.
Ludwika, amb el cor musical protegit a un flascó amb cognac, va haver d’evitar diferents controls policials -sense incloure el d’alcoholèmia- per portar-lo a una ciutat envaïda pels russos, on va ser custodiat per la família fins que el van depositar a la Santa Creu.
Durant l’alçament de Varsòvia, al 1944, el cor va ser robat per un oficial de les SS, admirador de Chopin, que se’l va emportar a la caserna per evitar la seva destrucció, sense deixar constància de si el va posar al moble bar o a un lloc més noble. Al 1951 va tornar a la Santa Creu.
Ja al 2014 es va treure el cor amb solera amb la presència del ministre de cultura polonès, l’arquebisbe de Varsòvia i altres persones de control per dictaminar les causes de la mort. Només es va autoritzar la presència de dos científics, que es van haver de conformar fent més de mil fotografies, perquè no van permetre que es tragués el cor macerat i, per tant, van haver de fer el diagnòstic per l’observació visual. El propietari del cor borratxo és el govern, l’església el custodia i la neboda rebesnéta té l’última paraula per autoritzar la dissecció de l’òrgan; però no va voler-ho fer. L’American Journal of Medicine va publicar un estudi on s’afirma que Chopin va morir de pericarditis, una afecció derivada de la tuberculosi, a més d’una possible fibrosi quística i estenosi mitral, diagnòstics fets amb l’observació de les mil fotografies.
Amb l’excusa del respecte a l’heroi nacional, no es farà la necessària prova de l’ADN, potser per si es descobreix que el famós cor no és de Chopin, o fins i tot pertany a algú sense ni tan sols oïda musical. De moment, ha tornat a la bodega fins el 2064. Això sí que és un cor ebri de romanticisme!
Article la nostra professora d’Història de la Música, Verónica Maynés
Blog Arqueonet 
Deixa un comentari