Franz Joseph Haydn (Rohrau, 1732 – Viena, 1809) serà sempre recordat com el pare de la simfonia i del quartet de corda, per les seves innovacions en aquests gèneres i per ser un dels que més va contribuir a fixar l’estructura de les formes clàssiques.
Gran part de la seva carrera es va desenvolupar sota la protecció i al servei de la família Esterházy, que li va proporcionar una de les millors orquestres d’Europa per poder estrenar les seves obres, principalment als palaus que els prínceps tenien a Eisenstadt i Esterháza.
Quan va morir Papà Haydn –com l’anomenaven els músics de la seva orquestra-, tenia un enorme prestigi internacional i era molt estimat pels vienesos. El dia de la mort el cos es va portar al cementiri d’Hundsturm i dies després es va fer un funeral on van participar membres de l’exèrcit francès i els granaders de la milícia vienesa, amb la interpretació del Rèquiem del seu estimat amic Mozart. Al 1820, el príncep Nikolaus Esterházy II va voler traslladar el cos del músic a la Bergkirche d’Eisenstadt i va demanar autorització per exhumar el cadàver. La sorpresa va ser màxima al veure que només hi havia un cos sense cap i la famosa perruca del compositor!
Carl Rosenbaum, exsecretari del príncep, i Johann Nepomuk Peter, havien subornat a l’enterrador per emportar-se el cap del compositor. Els lladres de l’il·lustre botí, eren deixebles de Franz Joseph Gall, anatomista, fisiòleg i fundador de la frenologia.
Aquesta pseudociència –molt de moda en aquells temps- buscava la relació entre la forma del crani i el cervell i el comportament, funcions i habilitats mentals. De totes les zones que Gall va descriure al cervell, la número disset era la relacionada amb el talent musical. Quan els seus deixebles van saber que havia mort Haydn, van veure una ocasió única per observar les peculiaritats del seu cervell melodiós. Johann Nepomuk Peter va estudiar detalladament la zona número disset, després va col·locar el seu trofeu a la lleixa de la xemeneia -sense la seva inseparable perruca-, dins d’una caixa de fusta amb una finestreta de vidre i coronada amb una lira, potser esperant que el cervell seguís inspirant-se post-mortem. Quan es va cansar de custodiar aquest i altres cranis, els va regalar a Rosenbaum.
El príncep, indignat, va anar a reclamar el cap del seu protegit i Peter el va enviar a casa del seu còmplice. La dona de Rosenbaum, sabent que els dies gaudint de la companyia de Papà Haydn estaven comptats, el va amagar al seu matalàs i va dir que tenia la menstruació, fet que provocava no poques supersticions, i que la va salvar del macabre escorcoll. El príncep va prometre una recompensa i Rosenbaum li va entregar un altre cap. Nikolaus II es va donar per satisfet, no només perquè creia que allò era Haydn, sinó perquè no va pagar ni una moneda per recuperar-lo.
Abans de morir, Rosenbaum va tornar el cap musical a Peter perquè el donés en testament a l’Associació d’Amics de la Música de Viena. Al 1954, es va tornar el cap més desitjat de Viena al sepulcre on estava el cos del que s’havia separat cent quaranta-cinc anys abans. No sabent què fer amb l’altre crani impostor, es va conservar –i es conserva encara- juntament amb el de Haydn, amb una única perruca per compartir.
Article la nostra professora d’Història de la Música, Verónica Maynés.
Blog Arqueonet 
Deixa un comentari